Els telescopis: la Porta a les Meravelles del Cosmos (o quasi;))

TIPUS DE TELESCOPIS:

ELS TELESCOPIS REFRACTORS:

Si no pots veure les imatges, polsa aquí

DF= Distància Focal del telescopi, df=distància focal de l'ocular
(Atenció: ambdues distàncies no mantenen una relació correcta en els esquemes, són una simplificació).

En aquest tipus de telescopis la llum travessa un conjunt de lents que la focalitza cap a un punt, o focus. Però desgraciadament els diferents colors (longituds d'ones) de la llum no es comporten de la mateixa forma al travessar una lent; alguns es desvien més que d'altres de la trajectòria original, solament aquells feixos de llum que travessin la lent just al centre amb prou feina si patiran una desviació. Aquestes diferents trajectòries dels diversos colors fan que sigui impossible enfocar la imatge en un únic punt, per contra, veurem diverses imatges de diferents colors segons moguem l'enfocament ja que els diversos colors es focalitzen a diferents distàncies, és el que coneixem com a Aberració Cromàtica, o Cromatisme. Aquest fenomen fa que els cossos brillants que veiem a través de l'ocular apareguin rodejats per un halo de colors. Aquest problema és especialment greu als telescopis que solament utilitzen una única lent com a objectiu, que és el que solen utilitzar els telescopis de joguina i els de gamma més baixa.

.

Simulació de l'aspecte de la Lluna vist a través d'un telescopi amb greus problemes d'Aberració Cromàtica.

Si en cop d'utilitzar una única lent, utilitzen varies lents especialment dissenyades i amb diferents densitats, poden corregir bastant bé aquest problema, malgrat que no del tot. A aquest conjunt de lents se les coneix com Acromàtiques i les solen portar la majoria dels telescopis del mercat.

Poden fabricar-se telescopis que, mitjançant l'us de lents de gran qualitat, ofereixen imatges sense cromatisme, al menys a dins de l'espectre visible, a aquest tipus de lents se les coneix com lents Apocromàtiques i solen estar formades per tres o més lents. A canvi d'una millora substancial en les imatges s'ha de desembutxacar quantitats també substancials de diners, alguns d'aquests telescopis costen tant com alguns cotxes de luxe.

Fotografia d'un telescopi de tipus Refractor. Els números corresponen a: 1) Objetiu 2) Parasol 3) Portaocular 4) Roda d'Enfocament 5) Cercador

A part de millors lents, podem decantar-nos per telescopis més llargs, en els que aquest problema es minimitza, malgrat que no desapareix del tot. Pensa que els telescopis amb una Distància Focal més llarga es comporten quasi com si no hi hagués objectiu, és a dir, l'efecte de les lents és menor i per tant també ho seran la diferència entre les trajectòries dels diferents colors, que es trobaran més pròxims entre sí. Es solen recomanar telescopis refractors amb una Relació Focal igual o major a 13. Però recorda que la Relació Focal no és més que la divisió entre la Distància Focal del Telescopi i la seva Obertura, per tant aquells que tinguin lents grans tindran que tenir al mateix temps longituds molt més llargues, pel que arriba un moment en el que el tub és tan llarg, i el seu pes és tan gran, que no es poden manejar bé, el seu transport es complica i en hora d'observar objectes que es troben alts al firmament, tindrem que observar-los literalment estesos en el terra.

Avantatges:

- Amb prou feina si requereixen manteniment. Si se'ls tracta amb cura poden servir-nos per a tota la vida, inclús poden passar de generació en generació.

-No es veuen afectats per les turbulències internes d'aire. En estar ambdues terminacions del tub totalment tancades, no es creen corrents internes que deformin la imatge. Sempre i quan tinguem poca turbulència en aire, tindrem la sensació d'estar observant una fotografia de l'objecte. Per tant és més fàcil que podem apreciar detalls més fins que en d'altres tipus de telescopis.

-La llum no es troba amb cap obstacle des de que travessen objectiu fins a que arriba en ocular, a diferència dels reflectors, en els que la presència del mirall secundari (més endavant podràs llegir coses sobre aquests tipus de telescopis) fa que la imatge no pugui tenir tant contrast i es puguin veure imatges lleugerament borroses cap al centre del camp de visió, sobre tot a mols baixos augments.

-Per motius "psicològics": és la idea que té tot el mon d'un telescopi, és a dir, un tub allargat amb lents. Ens és més fàcil familiaritzar-nos amb ell.

-Solen recomanar-se per en observació planetària, perquè poden oferir millors contrasts.

Inconvenients:

-L'observació a través d'ells, per experiència pròpia, implica tenir la flexibilitat d'un contorsionista, sobre tot si vols observar objectes situats al zenit (el punt que hi ha just a sobre dels nostres caps) o propers a ell. Per sort podem afegir-los un prisma o un mirall que desvia la llum 90º, tot i així les postures que tindrem que adoptar serien dignes d'una exposició fotogràfica ;).

-No solen construir-se lents més grans d'uns 150mm en telescopis d'afeccionats perquè comencen a deformar-se degut al seu propi pes, per tant estem limitats respecta en Obertura. La gamma d'obertures, per tant, és bastant limitada; des dels menys aconsellables 60mm fins a potser els 150mm de diàmetre, el preu del qual sol ser prohibitiu, si es vol aconseguir un de qualitat.

-Són molt més car que un refractor a igual diàmetre i qualitat. Les exigències de qualitat tenen que ser més grans: els vidres, o millor encara, els cristalls, no poden presentar imperfeccions, bombolles, fractures. .. els tractaments antireflectants tenen que ser molt eficients, han d'estar perfectament diafragmats per a evitar la dispersió de la llum, a més s'ha d'eliminar, en la mesura del possible, el problema de l'aberració cromàtica. ..

-Una forma, barata i poc coneguda, que tenen les marques de telescopis per a minimitzar l'efecte de l'aberració cromàtica, és cobrir les lents amb un tractament que actua de filtre per als colors blau i lila (longituds d'ona curtes), que són aquells colors que més es desvien de la seva trajectòria original. D'aquesta forma part de l'halo de colors que apareixen al voltant de les imatges pràcticament desapareix, però evidentment resten llum a les imatges, a part d'alterar els colors que es veuen. Això és com tenyir un mantell blanc de negre per haver-lo tacat amb un retolador negre ;)

REFLECTORS:

Els telescopis reflectors presenten dos miralls coneguts com Primari i Secundari. Al mirall Primari la llum que ha entrat al tub es reflexat i concentra cap al mirall Secundari. El mirall Primari és còncau, d'aquesta forma pot concentrar la llum.

El mirall Secundari sol ser (no sempre ho és) un mirall pla i molt més petit que desvia la llum cap a un costat del tub o cap una obertura realitzada al centre del mirall Primari, segons el tipus del telescopi. Sol situar-se a prop de l'entrada de la llum.

A partir d'ara em referiré a aquests miralls com primari i secundari.

Existeixen molts tipus de telescopis reflectors, però els més coneguts pels astrònoms afeccionats són els de tipus:

Newton

Esquema del recorregut de la llum a dins d'un telescopi reflector tipus Newton. Els números corresponen a: 1) Primari 2) Secundari 3) Ocular 4) Aranya

En els telescopis de tipus Newton la llum entra a través del tub, part queda bloquejada pel secundari i l'aranya que la sustenta, però la resta segueix la seva trajectòria a dins del tub. En el fons d'aquest reboten sobre un mirall còncau (mirall primari) que concentraria tota aquesta llum més enllà de l'obertura del tub. Com no podem situar un ocular davant del tub i observar a través d'ell, perquè senzillament estaríem tapant la llum dels objectes que volem veure, desviem 90º aquesta llum mitjançant el mirall secundari, que està sustentat per una estructura que generalment té forma de creu anomenada Aranya (un fet curiós és que els 4 rajos que apareixen a les estrelles d'algunes fotos es deuen a aquesta "aranya", per tant podem afirmar que aquesta foto s'ha fet a través d'un telescopi reflector en el que el secundari estava sustentat per una aranya en forma de creu, en comptes d'anar inserit a la placa correctora de vidre). La llum desviada travessa el tub a través d'un orifici i es dirigeix cap en ocular, situat al final del portaocular. Més enllà de l'ocular es troba al nostre ull que capta aquesta llum i el nostre cervell que analitza aquestes senyals.

Fotografia d'un telescopi tipus Newton. Els números corresponen a: 1) Mirall primari(al fons del tub) 2)Suport del mirall secundari 3) Aranya 4) Roda d'Enfocamentament 5) Ocular 6)Porta-ocular 7) Muntura

Les seves òptiques poden desalinear-se o descol·limar-se, però poden tornar-se a alinear, això sí, amb molt de compte, mai s'ha de forçar els cargols ni descargolar-los més del compte. En el cas dels telescopis Newton hem de mirar a través del forat del portaocular sense cap ocular posat, el tub té que dirigir-se cap alguna zona brillant, com el cel (mai cap al Sol¡¡¡), hem de mirar el reflex del nostre ull sobre el secundari i anar movent els cargols que es troben a la base del tub, i que mouen el primari, fins a que veiem perfectament centrat l'aranya i el reflex del nostre ull al secundari.

ATENCIÓ: LA LONGITUD DEL TUB I LA DISTÀNCIA FOCAL, EN EL CAS DELS TELESCOPIS NEWTON, SÓN PRÀCTICAMENT IDÈNTICS (LA LONGITUD DEL TUB ÉS LLEUGERAMENT MENOR, EN UNA LONGITUD APROXIMADAMENT IGUAL AL VALOR DEL DIÀMETRE DE L'OBERTURA) PER TANT, DESCONFIA D'AQUELLS TELESCOPIS TIPUS NEWTON QUE TINGUIN UNA LONGITUD QUE SIGUI SIGNIFICATIVAMENT MENOR A LA DISTÀNCIA FOCAL QUE HI APAREIX AL TUB, PER EXEMPLE, SI LA DISTÀNCIA FOCAL ÉS D'UNS 2. 000mm I LA LONGITUD DEL TUB TOT JUST SI ARRIBA ALS 500mm VOL DIR QUE HAN SITUAT UNA LENT FIXA AL FINAL DEL PORTAOCULAR O EN FRONT DEL MIRALL SECUNDARI ES QUAL TÉ LA MISSIÓ D'ALLARGAR ARTIFICIALMENT LA DISTÀNCIA FOCAL DEL TELESCOPI. POTS MIRAR A TRAVÉS DEL PORTAOCULAR I ASSEGURA'T QUE NO HI HA CAP LENT FIXA EN ELL O SOBRE EL MIRALL SECUNDARI MIRANT SI LA IMATGE QUE PERCEPS ESTÀ DEFORMADA O NO. AQUESTS TIPUS DE TELESCOPI (PSEUDO-NEWTON) PODEN SEMBLAR MOLT ATRACTIUS JA QUE OCUPEN MOLT POC ESPAI, PERÒ NO ENS OFERIRAN IMATGES DE QUALITAT. ÉS MILLOR INVERTIR AQUESTS DINERS EN UN NEWTON "REAL".

Cassegrain

Esquema del recorregut de la llum a dins d'un telescopi reflector tipus Cassegrain. Els números corresponen a: 1) Primari 2) Secundari 3) Ocular 4) Aranya 5) Roda d'enfocament

A diferència dels telescopis Newton o els refractors, en hora d'enfocar l'ocular no movem el portaoculars, sinó que es mou el mirall primari. Solen descol·limar-se més difícilment que els Newton, però tot i així potser farà falta fer alguna modificació. En aquest cas, en comptes d'actuar sobre el primari es fa amb el secundari. El mirall secundari sol tenir tres punts de suport. Per a colimar-lo correctament hem de dirigir el nostre telescopi cap a alguna estrella brillant, després posem l'ocular que ens ofereixi majors augments i desenfoquem la imatge. Veurem que apareix una figura en forma de rotllana. Això sí, hem d'anar amb molt de compte en hora de descargolar els cargols del mirall secundari ja que es podria desprendre i caure sobre el mirall primari, quebrant-se ambdós: en aquest cas sempre podríem utilitzar el tub com a test per a les plantes, jajaja.

No seria el primer, ni l'últim cop que a algú se li cau el mirall secundari sobre el primari, pel que si el descentrament no és massa pronunciat és millor no tocar els cargols. Si es fa amb molt de compte, aquesta operació pot realitzar-se de forma molt ràpida, observant com varia la posició del forat central a mesura que cargolem o descargolem el mirall secundari.

Avantatges;

-La llum reflexada no es dispersa en els seus colors al reflexar-se al mirall, a més reflexat per igual tots els colors (longituds d'ona) a diferència de la refracció de la llum en la que, per exemple, deixa passar un 85-90% de la llum groc-verdosa, però amb prou feina si refracta la llum blau-violàcia.

-Són més curts que el refractors. En aquest cas es recomana que tinguin una distància focal entre 5 a 10 vegades el valor de l'abertura. (Un reflector de 150mm d'obertura, amb una Relació Focal f/6 tindria una distància focal d'uns 900mm, però com la llum es desviada pel mirall secundari, aquesta longitud és una mica menor, en el cas d'un refractor aquesta longitud es recomanaria que fos d'uns 2. 250mm).

-El límit en la seva obertura pràcticament ve determinada per la disponibilitat econòmica, a diferència del refractors, en el que la gamma d'obertures és molt limitada.

-Són més barats, a igualtat d'obertura i qualitat, respecte als refractors.

-Ja que presenten majors obertures que el refractors, podem utilitzar-los per en estudi del Cel Profund, com les galàxies, nebuloses, cúmuls d'estrelles, quàsars. .. aquests objectes solen ser molt febles i per tant necessitem concentrar la màxima quantitat de llum que podem.

-Una de les poques avantatges que presenten obstrucció de la llum produïda per l'aranya i sobre tot pel mirall secundari és que el poder de resolució augmenta lleugerament, variant la forma en la que la llum es disposa al voltant dels objectes brillants, el que permet poder separar millor dos estrelles binàries de brillantor similar, sempre i quan la turbulència ho permeti.

-La posició que adoptem en hora de l'observació és molt més còmode ja que l'ocular es troba molt més alt. Observarem sobre una cadira (potser és una mica perillós), dempeus o assentats, a diferència del refractor, en el que molts cops tenim que agenollar-nos o ajupir-nos.

Inconvenients;

Per sort, s'han creat un tipus de làmina transparent de plàstic que pot situar-se davant de l'obertura del tub, que evita que entri pols i evita la turbulència.

-Un altre factor que contribueix a que la imatge sigui de menys qualitat és l'obstrucció de la llum produïda per l'aranya i el mirall secundari, sobre tot a la zona central, sigui pitjor i no permeti tanta resolució de detalls com les que ofereix el refractor. Sempre queda la possibilitat de deixar l'objecte que vulguem veure lleugerament desplaçat respecte al centre de la imatge. Aquesta obstrucció pot notar-se durant les observacions diürnes, apareix una taca negra molt esfumada a la imatge, sobre tot quan s'utilitzen augments molt baixos, o quan ens separem lleugerament de l'ocular.

Aquesta obstrucció també fa que el contrast de les imatges no sigui tan alt, a més es perd entre un 25 i un 30% de la llum que entra pel tub, en el cas del Newton. A les grans obertures aquest inconvenient es minimitza.

-Passat uns anys es necessari aluminitzar el mirall ja que queden exposats en acció de l'aire, els contaminats, etc. Si es tracta amb cura, potser sigui necessari aluminitzar-lo passats uns 15 anys, però si no es protegeix, si es contempla el cel a prop d'alguna zona molt contaminada, a prop de la costa (la sal que transporten aire pot crear una fina capa que deteriora la làmina reflectant),etc. potser sigui necessari realitzar aquesta aluminització anualment. Per sort, la majoria de fabricants de telescopis protegeixen la làmina metàl·lica reflectant amb una finíssima capa de quars que evita el deteriorament, o al menys el minimitza. Per cert, ni el primari ni el secundari han de ser tocats mai amb els nostres dits, estaríem embrutant de greix aquestes superfícies i la seva neteja és bastant delicada.

-Són sensibles als cops i als moviments bruscos i els miralls poden desalinear-se, tot i que es poden alinear abans de l'observació. En els Newton s'ha d'alinear correctament el mirall primari i en els Cassegrain s'ha d'alinear el secundari. Per tant hem d'evitar els cops. És molt recomanable transportar-los en alguna maleta encoixinada o envoltats en una manta per a evitar-ho en la mesura del possible.

-El gran avantatge dels Newton és la possibilitat d'aconseguir grans obertures, però es suposa telescopis molt voluminosos, pel que es necessiten bones muntures, que permeten que la imatge sigui el més estable possible.

-Tot i que la posició en observació és molt més còmode, el fet d'observar mirant cap a un lloc totalment diferent a la que es troba realment l'objecte (que es trobarà a la nostra esquerra o a la nostra dreta) pot despistar-nos bastant en hora de trobar-lo, però amb l'us del buscador aquest problema es minimitza.

TELESCOPIS MIXTS O CATADIÒPTRICS:

En ells la llum té que travessar una placa de vidre especialment dissenyada que desvia lleugerament la llum que entra a través del tub, desprès el recorregut de la llum és idèntic al que es produeix en un telescopi de reflexió. Aquesta placa, que refracta la llum, permet poder construir telescopis amb miralls esfèrics, en comptes de miralls parabòlics, molt més difícils (i per tant més cars) de tallar. Aquesta làmina eviten aberració esfèrica, ocasionada pels miralls esfèrics, que consisteix en que els rajos reflexat per aquest mirall no van a para tots al mateix focus, sinó que alguns es veuen reflexat cap a direccions diferents, és el que es coneix com aberració esfèrica. En certa forma podria comparar-se amb l'aberració cromàtica, però en aquest cas el feix de llum no es descomponen en colors, sinó que apareixen imatges allargades.

Aquestes són algunes de les configuracions de telescopis mixts, o catadiòptrics, més conegudes;

Maksutov-Cassegrain

Esquema del recorregut de la llum a dins d'un telescopi Maksutov-Cassegrain. Els números corresponen a: 1) Menisc 2) Primari 3) Secundari 4) Ocular 5) Roda de l'Enfocament

Als anys 40 del segle passat van trobar la forma d'evitar l'aberració esfèrica. Consistia en situar una làmina de vidre de forma còncava que contrarestava aquest defecte. Aquesta làmina o menisc (coneguda com làmina Maksutov) presenta molt poca aberració cromàtica i permet escurçar molt la longitud del tub, ja que es comporta com una lent. La llum travessa el menisc i la seva trajectòria es desvia, es reflexat sobre el mirall primari concentrant aquesta llum cap al mirall secundari, que la torna a reflexar cap al primari, però aquest està perforat i l'observació es realitza per darrera del tub, en igual que en els telescopis tipus Cassegrain, d'aquí el nom de Maksutov-Cassegrain. En aquest cas el mirall secundari és convex.

Una de les avantatges que presenta aquesta configuració és que els elements que la formen poden fabricar-se fàcilment. Però no permet obertures molt grans, amb unes relacions focals pròximes a f/20, malgrat que la longitud del tub és molt més curta que la que presentaria un refractor amb la mateixa obertura. Són ideals per a la contemplació dels planetes i la Lluna.

Un dels inconvenients és que la superfície aluminitzada sobre el menisc equival a un 40% de la superfície de l'obertura, el que suposa una pèrdua de llum apreciable (és llum que no pot entrar a través del tub), d'aquí que principalment es recomana per en observació dels planetes, ja que es tracten d'objectes molt brillants.

Schmidt-Cassegrain

Esquema del recorregut de la llum a dins d'un telescopi Schmidt-Cassegrain. Els números corresponen a: 1) Làmina òptica 2) Primari 3) Secundari 4) Tub anti-reflexes 5)Ocular

La configuració és idèntica a la del Cassegrain, però el mirall secundari està adossat o inserit a dins de la placa correctora o làmina anomenada Schmidt. A diferència del Maksutov, la placa no és còncava, sinó planoparal·lela. Van ser creats per una empresa americana en 1954, en un nou model de telescopi de "taula", els Questar, degut a les seves reduïdes dimensions. Posteriorment, una altra marca, Celestron, va desenvolupar telescopis de major obertura.

Foto del tub òptic d'un telescopi Schmidt-Cassegrain. Els números corresponen a: 1)Làmina òptica 2) Primari 3) Suport del Secundari 4) Tub anti-reflexes 5) buscador 6) Muntura

El secundari està dissenyat de tal forma que es comporta com una lent de Barlow, és a dir, que actua augmentant la distància focal del telescopi, el que permet construir telescopis molt és curts equivalents a d'altres amb una distància focal molt més llarga.

Avantatges:

-Se'ls podria considerar com a "tot terrenys" perquè es recomana tant per en observació dels planetes com els objectes del cel profund.

-A l'igual que els telescopis refractors, el seu manteniment és pràcticament nul. El mirall, en estar protegit per la placa, s'embruta i es cobreix de rosada més difícilment, pel que l'aluminitzat no és tan freqüent com en el cas dels Newton. A més es descol·limen molt menys que els Newton, si se'ls tracta bé.

-Es veuen menys afectats per corrents internes d'aire.

Inconvenients:

-L'obstrucció de llum per part del mirall secundari sol ser bastant important pel que es recomanable que l'obertura del telescopi sigui el més gran possible per a que la proporció de llum obstruïda sigui el menor possible.

-Les imatges poden presentar un lleuger cromatisme degut a la placa correctora.

-No poden utilitzar-se per a projectar el Sol sobre un full de paper, perquè tota la llum que entra al tub es focalitza sobre el mirall secundari i la temperatura pot augmentar tant que es pot fondre les parts plàstiques que el sustenten, amb el perill que el secundari es desprengui, a més el fum que s'originaria es dipositaria sobre el mirall primari, a les parts interiors del tub i a la part interna de la placa de vidre, cosa no molt recomanable ;)

-A l'igual que en els refractors, i malgrat a que la longitud del tub sigui menor, a vegades s'ha d'observar en posicions no molt còmodes, inclús agenollats.

MUNTURES;

Potser se'ls hi dona poca atenció a les muntures dels telescopis, però una mala muntura pot fer que un telescopi amb unes lents o miralls perfectament polits no serveixin per a res, perquè la imatge no pararà de moure's d'un costat a un altre, fent molt incòmode la visió a través del telescopi.

La muntura és la encarregada de subjectar el telescopi i es coneix principalment de dos tipus: les muntures azimutals i les equatorials.

MUNTURES AZIMUTALS:

Aquest tipus de muntura permet rotar el telescopi 360º a la horitzontal i quasi 90º a la vertical, el que permet apuntar cap a pràcticament tota la volta celeste. Pot ser una muntura recomanable per al telescopi terrestres (observació d'ocells, esports, etcètera) però en astronomia ens serà més útil la muntura equatorial.

A l'esquema es pot apreciar els dos moviments que permet la muntura azimutal. Ambdós moviments pot aconseguir-se rotant un comandament que porten incorporat en ambdós eixos.

Gran part dels telescopis refractors de petit diàmetre venen sobre una d'aquestes muntures.

Un astrònom aficionat americà (John Dobson) va inventar un tipus de muntura per a telescopis de grans dimensions, especialment per a telescopis tipus Newton. La gran avantatge d'aquest tipus de muntura és que pot construir-se fàcilment, ocupa poc espai i, si està ben equilibrada, permet moviments molt fins mentre observem. Són una alternativa barata a les grans muntures equatorials, molt més cares, per a aquells que vulguin transportar el seu telescopi Newton al camp i no tinguin previstos fer fotografies astronòmiques.

Avantatges:

-Sobre tot el model Dobson, solen ser més barates que les equatorials.

-Si ens traslladem a un lloc d'observació, no tenim més que traure la muntura Dobson i el telescopi i posar-nos a observar( bé, és aconsellable que el telescopi equilibri la seva temperatura amb l'ambient exterior abans de l'observació per a que disminueixi els efectes de la turbulència).

Inconvenients:

-És necessari anar movent els dos eixos del telescopi per a poder seguir un objecte. Quants més augments tinguem, més modificacions en ambdós eixos tindrem que fer, amb la molèstia que això suposa. Evidentment aquests moviments fan que la imatge es mogui o vibri massa per a gaudir d'una observació de qualitat.

-No permet prendre fotografies astronòmiques, excepte dels objectes és brillants, com la Lluna, el Sol (amb filtre¡¡¡), i alguns planetes brillants (Júpiter, Saturn. .. ).

MUNTURA EQUATORIAL:

Aquesta muntura va ser especialment concebuda per en observació astronòmica. A l'igual que a la muntura azimutal, permet el moviment sobre dos eixos perpendiculars entre sí. Un apunta cap un dels pols celestes i gira al voltant seu i l'altre es mou perpendicularment a aquests (de Nord a Sud). És a dir, mentre observem, un dels eixos es mourà paral. lel en equador celeste i l'altre es mouria perpendicularment a aquest. D'aquesta forma podem situar-nos en qualsevol punt de la volta celeste.

Avantatges:

-Un cop s'ha posicionat correctament, es pot motoritzar, pel que podem observar un objecte indefinidament sense necessitat de moure els eixos del telescopi.

-Si el nostre telescopi no està motoritzat, solament hem de moure un dels eixos per a seguir l'objecte.

-Permet fer fotografies de llarga exposició si acoblem una càmera en ocular o la situem acoblada sobre el telescopi (Piggy-Back) amb el que aconseguim fer fotografies d'una gran zona del cel amb exposicions molt llargues, això fa que a la fotografia puguin aparèixer moltes més estrelles, que es vegin les nebuloses més brillants, els seus colors, etcètera.

-Podem apuntar cap a qualsevol punt de la volta celeste, a diferència de la muntura azimutal en les que les zones que tenim sobre el nostre cap (zenit) puguin quedar fora del nostre abast ja que el tub del telescopi xoca contra la mateixa muntura o contra el trípode.

-Coneixent les coordenades exactes d'un objecte podem buscar-lo simplement movent els eixos de la muntura els graus necessaris. No solen ser senzills i es requereix molta pràctica per a poder trobar algun cos celeste al cel, però un cop que es coneix com fer-ho pot ser molt útil. D'aquesta forma podem trobar ràpidament qualsevol objecte del firmament ja catalogat.

Inconvenients:

-El seu preu és molt més elevat, moltes vegades inclús és la peça més cara del telescopi, inclús més que el tub.

-Solen donar més problemes en hora de posicionar-la correctament ja que ha d'estar totalment horitzontal respecte al terra, s'ha d'orientar perfectament dirigint-la cap al Pol celeste (en Hemisferi Nord seria a les proximitats de l'estrella Polar i en Hemisferi Sud a prop de l'estrella Sigma Octantis). Després hem de fer un seguiment d'unes quantes estrelles i comprovar que no es desplacen del camp d'observació a mesura que passa el temps únicament movent l'eix de l'ascensió recta. Tot i que no fa falta tanta precisió si l'únic que volem és fer una observació visual.

-Fins que no tenim una mica de pràctica, apuntar cap a alguna zona del cel pot ser quasi còmic, perquè pot observar-se un mateix objecte situant la muntura de diferents formes, malgrat que solament una sol ser la més pràctica. Amb el temps i la pràctica, apuntar cap a alguna zona del cel es va fent cada cop més fàcil.

-Necessiten un contrapesat per a equilibrar-lo, el que implica molt més pes.

MUNTURES DE FORQUETA:

Les muntures de forqueta poden ser equatorials o azimutals segons la forma en la que es disposen eix horitzontal. Si rota paral·lelament al terra, llavors es tracta d'una muntura de forqueta azimutal, però si ho fa de forma paral·lela en equador terrestre (per tant, de forma perpendicular en eix de rotació de la Terra, inclinada els mateixos graus que la nostra latitud), es tracta d'una muntura de forqueta equatorial.

Solen utilitzar-se en telescopis reflectors principalment en telescopis de tipus Cassegrain (Schmidt i Maksutov).

A diferència de la majoria de les muntures azimutals, aquest tipus de muntura pot motoritzar-se i controlar-se mitjançant un ordinador i poder realitzar fotografies. Les equatorials també ho permeten.

AVANTANTGES:

-A diferència de les muntures equatorials, no necessiten contrapesos per a equilibrar el telescopi.

-Són més compactes, i la forma en la que s'observa és molt més còmode que en un telescopi equatorial.

INCONVENIENTS:

-Són significativament més cares que les altres muntures i no solen vendre's independentment al telescopi.

-Els models azimutals sense motoritzar tenen els mateixos inconvenients que el model azimutal.

POTES DEL TELESCOPI:

Un altre assumpte que es sol tenir poc en compte. Generalment veuràs que les potes d'un telescopi estan fetes de fusta o d'alumini o d'altres materials (fuig de les potes de plàstic) i solen ser tres. És molt recomanables que aquestes tres potes estiguin unides entre sí, generalment porten una petita safata que et permetrà situar els accessoris del telescopi (oculars, lents de Barlow. .. ) o a vegades senzillament és un eix que les uneix a les tres. Evita les muntures en les que les tres potes estiguin situades independentment entre sí ja que l'estabilitat no serà tan bona (hi han models en les que la safata està acoblada a una de les potes, però no està en contacte amb les altres potes). Es sempre recomanable que el telescopi estigui situat a la menor alçada possible, d'aquesta forma el centre de gravetat del telescopi està en la seva posició mes baixa i l'estabilitat és molt major, això és molt important si hi ha una mica de vent en el teu lloc d'observació. Si aquest no és el cas i prefereixes més comoditat pots apujar-les fins en alçada que creguis convenient, tenint en compte els moviments del tub i el lloc en el que tindràs que observarà través d'ell.

Hi ha qui recomana que siguin de fusta i d'altres que les recomana de metall, però compte amb aquestes últimes, hi han molts models que presenten potes d'alumini tant primes que inclús poden arribar a deformar-se pel pes del telescopi. Un telescopi té que ser una estructura forta y estable, si podem tirar el telescopi amb un dit, potser que busquem algun de millor.

Potser sigui millor una montura de fusta (cada cop menys presents en els telescopis), perquè absorbeix les vibracions més aviat, les metàl·liques es poden comportar com caixes de ressonància.

La forma en la que les potes toquen al terra sol ser diferent segons el tipus de telescopi. Hi han alguns que acaben en punxa, ideal per a situar el telescopi en el camp, i a més presenten un caputxó per si vols observar sobre una superfície plana, com un balcó, d'aquesta forma evites ratllar el terra. Tingueu-lo en compte si no voleu ratllar les rajoles.

Cercador:

El buscador és un petit telescopi, acoblat al tub, que ens permet dirigir el telescopi cap a la zona del cel a on es troben objecte celeste que volem observar. Ens ofereix una vista del firmament amb pocs augments (generalment de 6 a 10x) de tal forma que podem precisar millor la posició de l'objecte. Si mirem a través d'ell veurem que tenim una referència visual, generalment una creu, que ens permet apuntar exactament a la zona del cel que volem veure. Si el buscador i el tub del telescopi apunten cap a la mateixa zona del cel, per l'ocular veurem l'objecte que tenim centrat al buscador.

Esquema en el que es veu el buscador i la imatge que es veu a través de l'ocular.

A diferència d'uns prismàtics, la imatge que mostren els buscadors (excepte en alguns models) està invertida, és adir, el que veurem en esquerra apareix a la dreta i el que veiem a dalt apareix a baix, però amb unes quantes hores aconseguirem adaptar-nos a aquest inconvenient. Pensa a més que els telescopis astronòmics també mostren les imatges invertides, cosa que no sol ser important en astronomia, però sí si vols veure paisatges diürns. Amb una mica de pràctica veuràs que també t'acostumes a veure el cel del revés.

Abans de la primera observació a través del telescopi, el primer que tindrem que fer és acoblar i orientar correctament el buscador respecte al tub del telescopi, per això, durant el dia, hem de dirigir el nostre telescopi, amb els mínims augments possibles, cap algun objecte el més llunyà possible i fàcil de identificar, per exemple: el cim d'una muntanya, una farola o la matrícula d'un cotxe. Un cop triat l'objecte, hem de fixar els segurs del telescopi per a que no es mogui i hem de mirar pel buscador. El primer que hem de fer és enfocar-lo correctament, malgrat que no tots els buscadors poden ser enfocats (si és així no et servirà per a trobar coses). Un cop enfocat hem de centrar la imatge de tal forma que l'objecte que estem veient a través de l'ocular es trobi just al centre de la creu. Un cop l'hem centrat podem provar a apuntar amb el buscador a qualsevol altre objecte i comprovar que a través de l'ocular el veiem ben centrat.

Bé, fins aquest moment tenim el buscador ben centrat per en observació diürna, però quan vulguem veure objectes del firmament comprovarem que aquest centrat no ens serveix, perquè l'hem centrat observant un objecte molt proper, comparat amb els objectes que veurem a través del telescopi.

A la nit, el primer que hem de fer és dirigir el buscador cap algun cos brillant i puntual, per exemple una estrella o un planeta brillant. Veurem que aquest objecte no apareix centrat en ocular de mínims augments quan mirem a través del telescopi. El que tenim que fer és centrar-lo amb els dos comandaments del moviment, descargolar lleugerament els cargols del buscador i centrar-lo correctament. Si vols pots tornar a alliberar els comandaments i cercar una altra estrella brillant i comprovar que apareix centrada en ocular. Un cop comprovat posem l'ocular que ens ofereixi una mica més d'augments i comprovarem que centrant el nostre buscador cap a algun objecte, aquest també apareix ben centrat a la imatge de l'ocular, si això no fos així tenim que tornar a fixar els segurs dels moviments de la muntura i modificar lleugerament la posició dels cargols que subjecten al buscador. Un cop realitzat el canvi podem tornar a intentar trobar alguna cosa mirant pel buscador i després per l'ocular. Finalment tornem a repetir els mateixos passos amb l'ocular que ens ofereixi els majors augments.

Com comprovaràs sol ser més difícil que el buscador estigui ben centrat als màxims augments, pel que quan volem veure un objecte del firmament el primer que fem és situar l'ocular que ens ofereixi els menys augments, després busquem l'objecte a través del buscador (si és lo suficientment brillant), fixem els segurs dels eixos quan l'objecte es trobi al centre del camp visual d'aquest ocular i anem canviant d'augments si és necessari.

Tot això sembla complicat, però un cop hi estiguis veuràs que no ho és tant.

El buscador és una de les peces fonamentals d'un telescopi, perquè ens ofereix una primera aproximació al que vulguem veure, de forma molt similar a la que ens ofereixen uns prismàtics (per això insisteixo tant en familiaritzar-nos amb ells, perquè després ens serà molt més fàcil trobar objectes a través del buscador, que ens oferirà una imatge molt similar, malgrat que invertida). Desgraciadament, inclús en els telescopis més grans, el buscador sol ser molt petit i de mala qualitat. Solen oferir uns 6x (augments) i solen tenir uns 30mm de diàmetre (6x30). Si pots et recomano que reciclis uns vells prismàtics espatllats o descentrats, li treus l'objectiu (preferiblement que siguin d'uns 50mm de diàmetre) i l'ocular i els acoblis a un tub (a mi hem va anar molt bé un tub de líquid per a les llentilles) i després el fixes d'alguna forma (per a manetes) al tub del telescopi. Amb ell podràs centrar molts més objectes i et serà molt més fàcil trobar les coses, a més el camp de visió és el mateix que el d'uns prismàtics. Pots fer-te la creu acoblant dos petits fils de coure a la base de l'ocular. Hi ha qui utilitza tela d'aranya d'alguna teranyina abandonada per a fer aquesta creu i així apuntar amb molta més precisió en objecte que vulguem veure, però això comporta molta més precisió i paciència. A vegades poden trobar-se prismàtics de segona mà a bon preu que pot servir-te per a fer-te aquest "fabulós" buscador.

Bé, al pròxim article parlaré de quins poden ser els millors tipus de telescopi per a iniciar-se, consells per a la seva compra i algunes coses més. Fins aviat.

Atenció: Els esquemes són simplificacions de la realitat, les proporcions entre les distàncies focals són incorrectes, però ens ajuden a entendre de quina forma viatja la llum a través del telescopi.

Torna en inici de la pàgina