*Fotografies dels planetes, cortesia de la Jet Propulsion Laboratory. Copyright (c) California Institute of Technology, Pasadena, CA. Tots els drets reservats.
*Fotografia del Sol i la Lluna realitzades per mi amb una Quickcam Vc (c).
*Simulació de la Lluna actualitzada, cortesia del US Naval Observatory.
Els principals cossos celestes del nostre Sistema Solar
ADVERTÈNCIA: No esperis veure a través d'un telescopi imatges com les que he inclòs. Es tracten de fotografies de llarga exposició sobre pel·lícules sensibles. He fet esquemes en els que apareixen com podem esperar veure aquests cossos a ull nu, amb prismàtics i a través d'un telescopi gran d'aficionat.
Els cossos del Sistema Solar solen ser els més accessibles per en astrònom aficionat. A diferència del cel profund, l'aspecte dels planetes és canviant tant respecte al fons Estlat (planeta significa "errant" o "rodamón") com l'aspecte de la seva superfície al rotar sobre el seu eix. En el cas dels planetes gasosos els vents originen capricioses formes que poden veure's a grans augments.
El nostre Sistema Solar va començar a formar-se fa uns 4. 650 milions d'anys, quan un gran núvol de pols i gas va començar a concentrar-se en forma d'una gran bola de gasos i partícules rocoses. Del centre d'aquest núvol va sorgir el Sol i al seu voltant es van concentrar altres esferes de pols i gas de les que van sorgir els planetes.
Existeixen dos tipus de planetes; els rocosos o terrestres i els gasosos o jovians.
-Els planetes rocosos es troben a prop del Sol i tenen una atmosfera poc important. Tenen nuclis de Ferro-Niquel i corresponen als elements més densos del cos original o plantéssim. Al principi els planetes es trobaven fosos ja que els impactes dels meteorits generen molta calor. Els elements més densos es concentren en el nucli del planeta i els materials més lleugers van quedar surant sobre aquests, que és el que avui coneixem com escorça.
-Els planetes gasosos són molt més grans que els rocosos. Tenen un nucli rocós, envoltat per gasos (principalment Hidrogen i una mica d'Heli o Metà) a tan alta pressió que poden trobar-se en estat metàl·lic, líquid i finalment gasós en zones més superficials.
Els planetes giren al voltant del Sol en òrbites el·líptiques (en forma de cercle aplatat) i més o menys en el mateix pla (excepte Plutó), com si es tractéss d'atletes en una olimpíada, corrent per diferents carrils sobre una mateixa superfície plana.
Aquests són els principals cossos celestes del nostre Sistema Solar (no he inclòs la Terra per raons evidents):
1ª PART. DEL SOL A MART:
1. LA LLUNA 2. EL SOL 3. MERCURI 4. VENUS 5. MART
Si no pots veure les imatges, polsa aquí
Plutó és un cas apart. Es creu que és una lluna de Neptú que va escapar-se de la seva influència i es va independitzar en una òrbita inclinada respecte en òrbita de la dels altres planetes. Es creu que es tracta d'un cos rocós, amb gasos gelats en la seva superfície. EL NOSTRE SISTEMA SOLAR
LA LLUNA
Simulació del US Naval Observatory de la Lluna en aquests moments.
La Lluna és el nostre satèl·lit natural. Un satél·lit és un cos que orbita al voltant d'un altre, i aquest al seu torn orbita al voltant d'una estrella. Té uns 3. 476 km. de diàmetre (un quart de la grandària de la Terra) i es troba a uns 384. 400 km. de distància de la Terra. Es va originar, probablement, al mateix temps que es formava la Terra. Es creu que fa més de 4. 000 milions d'anys un asteroidee de la grandària de Mart va col·lisionar violentament contra la Terra quan aquesta encara estava semifosa, arrencant gran part de l'escorça. Els materials arrencats es van distribuir en òrbita al voltant de la Terra formant un gran anell semblant al que té Saturn.
Els fragments de l'anell van anant agrupant-se en un gran cos degut a la força de la gravetat que s'establia entre aquests cossos. Quan més gran es feia aquests cos, amb més força atreia als altres fragments i més nombrosos eren el xocs contra aquesta nova Lluna. Els fragments distribuïts en l'anell van acabar formant part d'aquesta mateixa lluna i l'anell va desaparèixer.
Té una superfície similar a la que ocupen Amèrica del Sud i Amèrica del Nord juntes. Està crivellat per impactes meteòrics, però podem apreciar que existeixen zones més fosques, anomenades Mare, en els que amb prou feines si hi han impactes. La formació del Sistema Solar va ser molt violenta i els xocs meteòrics eren molt habituals. La Lluna estava uniformement crateritzada, però es creu que grans impactes van fracturar l'escorça lunar per les que el magma va fluir a la superfície creant aquestes zones grises (aquests mateixos impactes van ser capaços de fondre grans masses de roques). Es tracta principalment de basalts, semblants als que es troben en zones volcàniques, però amb una composició quimica diferent. Aquestes laves foses van inundar grans zones crateritzades. Després d'aquest període de bombardeig meteòric els impactes eren cada cop més inusuals, però no inexistents. Aquests impactes tardans es poden identificar en els "mares", que per força van impactar després que el magma sorgís de l'interior i es refredés.
Exemples d'impactes tardans hi han centenars, però els més famosos són Tycho (produït per un impacte meteòric fa uns 810 milions d'anys) i Copèrnic (amb una edat d'uns 109 milions d'anys).
La Terra va sofrir molts més impactes al ser la força de gravetat molt més gran, però els processos erosius i la regeneració de l'escorça oceànica han esborrat totes les empremtes, tot i així poden identificar-se uns 200 cràters.
La Lluna no sempre ens va mostrar la mateixa cara com passa avui en dia, en un principi estava molt més a prop de nosaltres, i la podríem haver vist uns 10 cops més gran que com la veiem ara. Generava marees immenses de fins a 1 quilòmetre d'alçada i també deformava la superfície terrestre. Amb el temps, degut en part a les marees, la rotació (o sigui, girar sobre sí mateixa) de la Lluna i la translació (girar al voltant d'un altre cos) al voltant del nostre planeta es van sincronitzar fins en estat actual, en el que la Lluna gira sobre sí mateixa al mateix temps que realitza una òrbita sobre el nostre planeta, vet aquí l'explicació de perquè sempre ens mostri la mateixa cara.
A ull nu és realment preciosa. Quan la fase sols ens mostra una petita franja il·luminada, moltes vegades la zona que tindria que estar totalment obscura no ho està tant. Això és degut a que els núvols del nostre planeta reflecteix la llum del Sol que a la seva vegada il·lumina la superfície lunar.
Quan mirem a la Lluna la veiem tal com era fa una mica més d'un segon, ja que és a la distància a la que es troba (1 1/4 segon-llum aproximadament).
Amb prismàtics podem arribar a distingir els cràters més grans. És millor que els prismàtics estiguin fixos per poder apreciar millor els detalls. És molt recomanable seguir un eclipsi de Lluna amb ells, veure com varien les tonalitats i com sembla que adquireixi tridimensionalitat.
La zona sud és molt interessant, és una de les zones més antigues de la superfície lunar i està molt crateritzada.
Generalment es creu que el millor moment per veure la Lluna és quan està plena, però no es així. El que ens interessa és poder veure els contrastos entre el dia i la nit lunar, que és a on es veuen millor els cràters. Aquesta línia que separa el dia de la nit rep el nom de terminador i avança sobre la superfície lunar a uns 16 km/h. Els quarts són els millors moments per a veure-la, així com dies abans i després d'aquestes dates.
Per cert, pots trobar un mapa general de la Lluna en aquesta pàgina.
Amb telescopi l'espectacle és superb. Es poden veure detalls en interior dels cràters, es poden distingir fronts de lava en els Mare en forma de franges, com si fossin arrugues sobre la seva superfície. Es poden veure rius de lava, esculpits per la lava calenta que aflorava a uns 1. 400ºC i que ho fonia tot, excavant el seu camí a mesura que avançava.
Quan els impactes són especialment violents generen un rebot dels materials del fons del cràter, creant pics en interior. Aquests pics es poden veure clarament al cràter Copèrnic, Eratòstenes, etc. d'aquests xocs també s'expulsa grans quantitats de roca i pols que poden Estndre's a distàncies molt grans, ja que la gravetat lunar és molt petita (1/6 de la terrestre). Aquesta expulsió de materials es veu clarament Estnent-se radialment a partir del cràter Tycho i Copèrnic, d'entre d'altres.
També és fàcil veure sobre la superfície una sèrie de línies rectes Estnent-se sobre grans zones. Es tracten de falles, que no són més que fractures en escorça.
EL SOL
Es tracta de l'estrella més propera a nosaltres. Una estrella és una gran massa de gasos a molta pressió, en el que els components dels àtoms (electrons i nucli) estan disgregats, formant una gran "sopa" de partícules en un estat especial de la matèria anomenat Plasma. El foc o els rajos lluminosos de les boles de cristall, que venen com a element decoratiu, es troben en aquest quart estat de la matèria. Solen estar compostes principalment per hidrogen, que és el combustible principal durant gran part de la seva vida. En el nucli de l'estrella la pressió és tan elevada que es poden vèncer les forces que impedeixen que els àtoms puguin agrupar-se formant un nou àtom més gran, en aquest cas 4 nuclis d'hidrogen s'uneixen per a formar un àtom d'Heli. Però la conversió no és del tot exacta i allibera una certa quantitat d'energia, que és la que emet i que percebem en forma de llum i calor. Però l'interior del nostre Sol és molt dens i un fotó (partícula de llum) que s'originés en el nucli serà reabsorbit per un àtom proper, que tornarà a emetre'l i tornarà a ser absorbit per un altre, en definitiva: el viatge d'un fotó des de l'interior del Sol fins a la seva superfície pot allargar-se fins a més de 2 milions d'anys. Però des de que surt de la superfície, fins que arriba al nostre planeta no passen més de 8 minuts i 40 segons que és la distància a la que es troba (és a dir, uns 150 milions de km. ).
Quan més gran és l'estrella, més ràpidament consumirà el seu combustible i menys temps viurà. En el cas del nostre Sol es creu que està a la meitat de la seva vida, pel que es creu que s'extingirà d'aquí a uns 5. 000 milions d'anys.
El Sol brilla cada cop més, augmenta la seva brillantor un 1% més cada 100 milions d'anys, pel que d'aquí a uns 1. 000 milions d'anys (quan brilli un 10% més que en actualitat) l'energia que provindrà del Sol serà tan gran que els oceans s'evaporaran i l'atmosfera desapareixerà.
El nostre Sol no és una de les estrelles més grans que es coneixen, quasi que es pot considerar que representa la grandària mitja. Tot i així el seu interior podria allotjar més de 1. 300. 000 Terres. Té un diàmetre d'uns 1. 391. 980 km. i rota sobre sí mateix en uns 25 dies. Les taques solars que veiem en la seva superfície poden arribar a ser 10 cops més grans, o més, que el nostre planeta.
MAI S'HA DE MIRAR EL SOL DIRECTAMENT O A TRAVÉS D'ALGUN MITJÀ ÒPTIC SENSE LA PROTECCIÓ NECESSÀRIA,la ceguesa podria ser immediata. El Sol allibera molta energia i pot destruir ràpidament les parets internes del nostre ull. Però mitjançant filtres especials (no serveixen filtres de soldador, ni rodets velats) podem veure el Sol amb seguretat. Una forma senzilla i segura de veure el Sol sense cap mitjà òptic és retallant un petit orifici (d'un parell de mil·límetres) en un full de paper. Situem aquest full de paper sobre un mirall petit i fem rebotar la llum que prové del Sol en una zona fosca. Podrem veure un dèbil cercle de llum en el que es poden arribar a distingir les taques solars, si aquestes són especialment grans. Jo les he vist perfectament mitjançant aquest mètode en any 2001, en el que es va produir el màxim solar (d'un cicle d'11 anys), en el que el nombre i grandària de les taques és màxim. Una taca solar és una zona del Sol lleugerament més freda que les zones que tenen al seu voltant. La superfície que podem veure es troba a més de 6. 000ºC, però aquestes taques estan uns 2. 000ºC més fredes. Realment no són obscures, si poguéssim veure solament aquestes zones del Sol ens encegarien, però les zones que tenen al voltant són molt més lluminoses i el contrast fa que apareguin negres a través dels filtres.
Recentment s'ha descobert que a sota de la taca solar existeix intensos fluxos que arrosseguen matèria i calor de les proximitats de la taca cap el seu interior, com si es tractéss de grans aspiradores. Aquest flux l'alimenta un intens camp magnètic, en forma de corrent convectiu (similar a una cinta transportadora d'un supermercat), però resulta que aquest flux de matèria cap en interior impideix que el mateix camp magnètic surti cap a la superfície, el que garanteix una llarga duració de la taca. Al voltant de la zona més fosca, anomenada ombra, pot haver una zona més clara, que s'anomena penombra.
La forma més segura de veure el Sol amb uns prismàtics és projectant la seva llum sobre una superfície blanca. El sistema és molt senzill:
*Fixem els prismàtics sobre un trípode.
*Tapem un dels objectius per a no veure dos Sols projectats.
*Movem els prismàtics fins que veiem que l'ombra dels prismàtics sobre el full sigui mínima i llavors és quan apareix un cercle de llum projectat sobre el paper. També podem mirar l'objectiu, veurem que apareix un petit puntet de llum. Tenim que situar aquest puntet a la zona central de l'objectiu i el Sol apareixer&aagrave; projectat en el full.
*Enfoquem els prismàtics fins que la vora del Sol aparegui totalment definida.
Podem retallar un cartró i fixar-lo als prismàtics per a que l'ombra sigui més gran i puguem observar el Sol en millors condicions. Segurament podem veure les taques solars més grans. Per a assegurar-nos que realment es tracten de taques solars, i no motes de pols sobre les òptiques, podem moure lleugerament els prismàtics: si aquestes taques es mouen es tracten de motes de pols.
Aquesta fotografia la vaig fer a la projecció de la llum del Sol sobre un full blanc (el fons apareix negre degut en alt contrast amb el que vaig fer la foto). Es poden percebre un grup de taques en la part superior dreta i una taca en la part inferior esquerra. Es veuen molt millor a la realitat, però aquesta fotografia ens dona una idea del resultat.
SI VOLS VEURE UNA FOTOGRAFIA D'AVUI DEL SOL POLSA AQUÍ.
Una activitat interessant pot ser la de dibuixar l'evolució d'aquestes taques al llarg dels dies. Podem dibuixar una sèrie de cercles de la mateixa grandària en els que projectarem la imatge del Sol, fent coincidir la vora del Sol projectat amb el cercle que hem dibuixat. A dins d'aquest cercle dibuixem les taques que apareixen en aquest moment. Podem notar que les taques es van desplaçant dia rera dia i que algunes creixen o es divideixen i altres acaben desapareixent.
En un telescopi mai hem d'utilitzar els filtres que s'acoblen en ocular per a veure el Sol. Solen estar fets de vidre enfosquit i poden trencar-se en escalfar-se degut al feix de llum concentrat i calent que el travessa quan està acoblat en ocular. És millor situar la protecció per davant de l'objectiu ja que així no s'escalfa. En tendes especialitzades venen filtres solars consistents en làmines de plàstic en els que s'hi ha dipositat una finíssima capa d'alumini que els hi dona un aspecte metàl·lic. Fa uns anys s'emprava un tipus de filtre anomenat Mylar, però fa poc temps que ha sortit al mercat un tipus de làmines més barates amb les que s'obtenen una qualitat d'imatge i contrast molt millor, són les anomenades làmines AstroSolar de Baader Planetarium. A través d'aquests filtres es veu el cel totalment negre en el que es retalla la figura blanca del Sol. Les taques solars es veuen clarament, també es poden veure fàcules, que semblen zones esquerdades de la superfície del Sol. Es poden percebre que la superfície solar presenta una granulació que no es més que el bombolleig dels gasos de la superfície.
Per a veure les flamarades solars, que apareixen tan espectaculars en els telediaris i en els reportatges, es necessita un filtre especial molt car. No es mouen a la velocitat a la que es mostren per televisió, són senzillament una successió de fotos preses durant moltes hores i comprimides en uns segons.
ELS PLANETES
MERCURI
Mercuri és el planeta més proper al Sol, "solament" es troba a uns 58 milions de km. d'aquest pel que la llum que prové del Sol necessita uns 3 minuts fins a arribar a la seva superfície. Té un diàmetre d'uns 4. 878 km. i és un dels planetes més petits del Sistema Solar, amb Plutó. Amb prou feina té atmosfera i la seva superfície està totalment crateritzada i fracturada. El seu aspecte és molt similar a la nostra Lluna. Realitza una òrbita al voltant del Sol en uns 88 dies i un dia dura uns 59. Presenta un nucli de Ferro que equival al 80% de la massa del planeta. El contrast de temperatures en la seva superfície són molt grans: en la zona il·luminada pel Sol la temperatura és d'uns 430ºC i en la part no il·luminada, d'uns -180ºC, pel que les roques de la superfície estan sotmeses a molt estrès mecànic, ja que s'expandeixen amb el calor i es contrauen amb el fred, pel que acaben fracturant-se. Malgrat a les altíssimes temperatures diürnes, existeixen cràters, propers als pols, en els que a les fondàries mai hi arriba la llum ni el calor del Sol i fa uns anys s'hi va descobrir gel. Poden ser gasos congelats de la creació del Sistema Solar o restes de cometes que van impactar fa milions d'anys contra ell.
Molts astrònoms han mort sense haver vist mai Mercuri. Això és degut a que és el planeta més proper al Sol i es sol trobar molt a prop d'ell en el cel, pel que encara hi ha claror del dia quan el podem estudiar. No sol allunyar-se més enllà d'un pam vist amb la mà Estsa sobre el cel (això equival a uns 20º aproximadament).
A ull nu apareix com un punt no massa brillant, sempre visible a poca alçada sobre l'horitzó en el que s'ha ocultat o en la que sortirà el Sol.
Amb prismàtics la cosa no millora massa, potser ens semblarà més brillant, però res més.
és amb l'ajuda d'un bon telescopi que, en condicions de poca turbulència atmosfèrica, podem veure'l a grans augments mostrant les seves fases com si fos la Lluna. Generalment no es solen donar aquestes condicions al trobar-se molt a prop de l'horitzó, en el que la gruixària de l'atmosfera que té que travessar la llum és molt més gran. Es veu de forma extraordinària petit, però val la pena, si més no pel fet d'haver-lo vist.
La posició en la que Mercuri o Venus (planetes amb una òrbita interior respecte a la terrestre) es troben a més distància aparent del Sol, vist des de la Terra, s'anomena màxima elongació. Aquesta pot ser Est (visible abans de sortir el Sol) o Oest (visible després de posar-se el Sol), segons en quina posició es trobi respecte al Sol. No és el moment en el que el planeta es veu millor, però és el moment en el que es troba a més alçada sobre l'horitzó i pot ser més fàcil veure'l. El millor és veure'l dies abans que es produeixi la màxima elongació Oest o dies després de la màxima elongació Est. A continuació pots veure una llista amb els dies més favorables per a intentar veure Mercuri, les hores estan escrites en Temps Universal, de totes maneres el podràs veure bè díes abans i després:
|
|
El que no pot preveure's és el temps que farà en aquests dies, esperem que siguin favorables.
VENUS
Venus és el segon planeta en distància al Sol (uns 108 milions de km. ) i el més proper a la Terra, i degut a això és el tercer cos celeste més brillant que podem veure, després del Sol i la Lluna. La llum del Sol necessita uns 6 minuts en arribar a la seva superfície. Té pràcticament la mateixa grandària (12. 102 km de diàmetre) que la nostra Terra, però aquí finalitza la comparació. Fins fa unes dècades no es va saber res sobre la seva superfície ja que el planeta es troba permanentment ocult sota núvols blancs d'àcid sulfúric. El calor sobre la superfície és infernal, arriba a assolir els 500ºC, la pressió atmosfèrica és 90 cops més gran que a la Terra. Això explica que la nau russa Venera 9 que van enviar per a estudiar la seva superfície no resistís més que unes dotzenes de minuts abans de ser esclafada, tot i així va poder enviar algunes fotografies en les que es poden veure la superfície i el cel nebulós. Constantment plouen gotes d'àcid sulfúric, però aquestes no arriben a tocar el sòl perquè s'evaporen abans. Conserva alguns cràters i l'activitat volcànica va ser molt intensa tot i que podria continuar avui en dia. Curiosament aquest planeta rota en el sentit invers en el que el fan la resta dels planetes, i si això no és poc, el seu dia dura més (243 dies terrestres) que un any (224,7 dies terrestres) que és el temps que necessita per a realitzar una òrbita al voltant del Sol.
Venus a ull nu és espectacular. S'el coneix popularment com estrella del matí o de la nit, però es tracten del mateix cos. Brilla amb una llum blanca molt intensa i en un lloc totalment a les fosques pot arribar a produir ombres en els objectes.
Amb prismàtics, quan la brillantor és molt intensa (que curiosament no és el moment de la màxima elongació) pot distingir-se amb relativa facilitat la fase. S'assembla a la Lluna tal qual la podem veure a ull nu, però sense detalls a la seva superfície.
Amb telescopis es pot apreciar la fase perfectament. A vegades poden veure's petites diferències de brillantor en els núvols. És interessant veure com va canviant aquesta fase segons van passant els dies. Els millors dies per a veure'l són els dies abans de la màxima elongació Oest o dies desprès de la màxima elongació Est.
Un fenomen interessant relacionat amb aquest planetes és que, al situar-se en una òrbita inferior a la de la Terra, ocasionalment podem veure'ls davant de la superfície solar. En aquests moments es pot veure un punt negre minúscul que es mou a través de la superfície blanca del Sol (sempre a través d'un filtre o per projecció). Els pròxim trànsit de Venus per davant del Sol sera el 6 de Juny de 2012 a les 01:30, no visible des de la Península Ibérica. Pots veure una galeria de fotos del trànsit de Venus de 2004 per davant del Sol en aquesta pàgina.
A continuació pots veure una llista amb els dies més favorables per a intentar veure Venus, les hores estan escrites en Temps Universal, de totes maneres el podràs veure bè díes abans i després:
- 2005 Novembre 03 19:33 47° 06' 10" Est (Matí)
- 2006 Març 25 06:44 46° 31' 49" Oest (Tarda)
- 2007 Juny 09 02:44 45° 23' 27" Est (Matí)
- 2007 Octubre 28 15:05 46° 27' 59" Oest (Tarda)
- 2009 Gener 14 21:23 47° 07' 21" Est (Matí)
- 2009 Juny 05 20:50 45° 51' 07" Oest (Tarda)
- 2010 Agost 20 03:48 45° 57' 59" Est (Matí)
- 2011 Gener 08 16:01 46° 57' 24" Oest (Tarda)
- 2012 Març 27 07:44 46° 02' 27" Est (Matí)
- 2012 Agost 15 09:06 45° 48' 10" Oest (Tarda)
- 2013 Novembre 01 07:58 47° 04' 26" Est (Matí)
- 2014 Març 22 19:31 46° 33' 26" Oest (Tarda)
- 2015 Juny 06 18:29 45° 23' 40" Est (Matí)
- 2015 Octubre 26 07:10 46° 26' 29" Oest (Tarda)
Mart
Potser és el planeta del que s'han escrit més coses. Té aproximadament la meitat de grandària (6. 786 km. de diàmetre) que la Terra i en igual que Mercuri, Venus i la Terra, es tracta d'un planeta rocós. Un dia en Mart dura 24 hores i 41 minuts i necessita 667 dies per a completar una volta al voltant del Sol. Es troba a uns 228 milions de quilòmetres de l'Astre Rei, o el que és el mateix, uns 12,7 minuts-llum del Sol.
És un planeta fred i desèrtic, amb intenses tempestes de sorra que poden cobrir totalment al planeta, com a finals de Juliol de 2001. Presenta casquets polars amb acumulacions de neu carbònica. Els cràters d'impacte i els volcànics són molt abundants en la part Sud, a diferència de les zones septentrionals, en les que amb prou feina si n'hi han. Es creu que fa milions d'anys existien oceans com els que podem trobar a la Terra. Aquests banyaven l'hemisferi Nord.
A més dels cràters podem trobar barrancs gegants, rastres d'antics rius amb els seus deltes secs. .. El sòl està cobert d'arena i roques volcàniques i plutòniques i el característic color rogenc de la seva superfície està causat per la presència d'òxids de ferro.
Possiblement no es tracta d'un planeta mort ni volcànica, ni biològicament. Poden existir grans bosses de magma a centenars de metres refredant-se lentament. Una petita part de l'aigua que un cop va ocupar els oceans podria trobar-se a unes dotzenes de metres. Si existeix vida segurament es tractarà de bacteris extremòfils, o sigui, que sobreviuen en condicions extremes. Té dues llunes: Phobos i Deimos. Són molt petites, possiblement es tracten d'asteroides atrets pel planeta.
Cada 2 anys Mart s'aproxima a la Terra de tal forma que es troben alineats el Sol, la Terra i Mart. En aquests dies pot identificar-se sense problemes degut a la seva intensa brillantor i tonalitat ataronjada.
Amb prismàtics no aconseguim veure gaire més. Pot ser interessant veure com va canviant el fons estrellat en dades properes a la oposició, en les que el planeta sembla realitzar corbes en el cel en qüestió de setmanes.
Com millor es veu Mart és a través del telescopi, si el cel ho permet. Amb un petit refractor de 6 cm he arribat a veure el casquet polar, així com alguna zona més fosca. Amb telescopis més grans es poden veure millor aquestes zones obscures i veure com el pas de les hores s'han anat desplaçant degut a la rotació del planeta.
A l'any 2005 es tornarà a apropar a la Terra i es podrà veure en una de les aproximacions més interessants.
Pàgina creada per Antonio Hernàndez. Última actualització ; 12-06-04.
Si vols utilitzar text o fotos fetes per mi, inclou una referència o un enllaç a la meva pàgina. Gràcies.