*Simulació de la Lluna actualitzada, cortesia del US Naval Observatory.
La Lluna, la gran desconeguda
Potser per ser l'objecte celeste més familiar és al que menys li fem cas. Molt poca gent sap dir en quina fase es troba la Lluna en aquests moments (que és el que mostra el dibuix), molts es sorprènen al comprovar o descobrir que també es pot veure durant el dia, no entenen per què presenta fases, etc. Els llibres sobre la Lluna no hi sovintegen, és molt difícil trobar mapes detallats i amb explicacions profundes sobre els trets superficials (per cert, pots trobar un mapa general de la Lluna polsant aquí). I és una llàstima, perquè es tracta d'un cos fascinant.
La seva història es remonta a fa més de 4. 000 milions d'anys. Sembla ser que un cos de la grandària de Mart va impactar contra la Terra, que encara s'estava formant, potser possiblement l'escorça ja s'havia refredat en part, malgrat la intensa activitat volcànica que mostraria la seva superfície. Es suposa que va ser un xoc rasant, que va arrencar una part important de la gruixuda escorça. Últimament s'especula que, sense aquest xoc, la nostra escorça seria tan gruixuda que no hagués estat possible la tectònica de plaques, que és un dels principals responsables de la generació de l'activitat volcànica del planeta, els terratrèmols i la creació de noves cordilleres.
Els fragments arrencats al nostre planeta es van disposar orbitant al planeta, com si fos un anell, semblant als de Saturn, però amb fragments molt més grans. Anys després, aquests fragments van tornar a agrupar-se, atrets per la seva força gravitatòria, donant lloc al que avui coneixem com Lluna. Els impactes eren molt feqüents i violents en aquella època, i encara avui la lluna ens mostra aquesta activitat en la seva part Sud. Amb el temps l'activitat va disminuir molt, però grans impactes van perforar la seva escorça i va permetre que aflorés el magma, anegant grans extensions, són el que avui coneixem com Mares que corresponen a les zones més grisàcies.
L'absència d'erosió ens donen oportunitat de poder contemplar tots els fenòmens que han tingut lloc al llarg de tota la seva historia. Es poden arribar a conéixer l'ordre de caiguda dels meteorits (més abaix et proposo un joc sobre això) i pot apreciar-se estructures geològiques que són difícils de veure a la Terra degut en efecte de l'erosió, la vegetació, etc. A continuació us mostro alguns d'aquests trets geològics:
Si no pots veure les imatges, polsa aquí
Aquests cràters es troben aproximadament a latitud entre 35º i 45ºS i longitud entre 0º i 10ºW. Es troben en una de les zones més antigues de la Lluna i es van originar fa més de 3. 600 milions d'anys.
Pregunta 1:
Et proposo intentar deduir l'ordre en el que es van formar els cràters que he assenyalat, s'ha de pensar una mica. Apunta la teva resposta en un paper i consulta la solucióaquí. Atenció; Els números no segueixen cap lògica.
.
Encara avui en dia hi han persones que neguen que els cràters que veiem sobre la superfície lunar tinguin orígen meteòric. Però sembla bastant demostrat que la majoria de cràters es van formar per impactes violents contra la seva superfície e inclús els més petits es van formar pels fragments despresos d'un impacte major. Però no tots els cràters son produíts per impactes, també es poden veure alguns associats a activitat volcànica.
A la fotografia pots veure un volcà (Schröter) del que surgeix un riu de lava que serpenteja sobre la superfície lunar (pot ser que tinguis que augmentar lluentor de la pantalla per a veure-ho millor).
Es sap que aquesta zona està coberta per cendres volcàniques provinents d'aquest volcà. La lava que va sorgir estava tan calenta (1. 400ºC) que anava excavant la seva pròpia llera, avançant fonent la superfície. Si disposes d'un mapa de la Lluna, podràs tobrar-lo aproximadament en aquestes coordenades: 25ºN,50ºW, és fàcil d'observar a través d'un telescopi, tot i que sigui petit. Tingues en compte que, en igual que els rius de la Terra, la lava circula de més a menys alçada, per tant ens dona una idea de com és la superfície en aquesta zona.
Sobre la Lluna també trobem falles, en igual que a la Terra. Una falla és una fractura en la que els blocs que separa s'han mogut un respecte en altre, en aquest cas, el terreny que es troba en esquerra de la falla de la fotografia s'ha enfonsat respecte al terreny de la part dreta. Aquesta falla rep el nom de Rupes Recta, tot i que no es tracta d'una "pared recta". Rupes Recta té uns 113 km. de llargària, uns 300 m. d'alçada i una pendent d'uns 40º i es pot veure molt bé passats uns 8 o 9 dies després de la Lluna nova.
Fixa't en la fotografia, pots veure dos cràters dels que sorgeixen 2 línies clares.
Pregunta 2:
Cóm creus que es van formar?. La resposta,aquí.
Durant dècades els científics es van preguntar perquè els cràters eren quasi sempre rodons si, segurament, no tots els impactes cauen perpendicul·lars sobre la superfície lunar. Si fosin xocs més rasants tindrien que tenir formes més el·líptiques, el que ens ajudaría a conèixer amb quin angle van impactar contra la Lluna. Però es van adonar que els impactes molt violents es comporten com si es tractesin de bombes que, en "explotar", expulsen el material del voltant de forma més o menys igual, vet aquí que tinguin forma circular. Es van adonar disparant amb un fusell sobre una superfície homogènia i van descobrir que, sigui quin sigui l'angle sobre el que es va disparar, el resultat és una concavitat més o menys circular.
Quan un impacte és especialment violent aconsegueix que el material del fons reboti de la mateixa forma que ho fa una gota d'aigua sobre la superfície d'un llac. Aquest material rebotat torna a caure sobre el fons del crater i forma un pic central que és el que es pot veure en interior del crater Pythagoras i en interior del crater Thephyllus, en el que es poden veure 3 pics. (Quin es va formar primer, Theophilus o Catharina), si has llegit la resposta a la pregunta 1 no et costarà gaire endevinar-ho. )
Podem identificar fàcilment les caigudes més recents ja que el material expulsat sol ser molt brillant, molt "fresc". Amb el temps, l'acció dels rajos còsmics, el vent solar, la caiguda de micrometeorits, etc. tendeixen a enfosquir aquestes zones. En aquest mosaic podem veure part del material expulsat pel crater Tycho fa uns 98 milions d'anys. Té uns 85 km. de diàmetre i una profunditat d'uns 4. 500 metres i un pic central (impacte violent). El material que ha expulsat s'estén més enllà dels 1. 500 km.
Et vaig a proposar una altre pregunta: què ens indica que el material expulsat s'estengui sobre pràcticament mitja lluna?. La resposta,aquí.
Espero posar més fotografies pròximament, a mesura que les vagi aconseguint, si l'estabilitat atmosfèrica ho permet. Totes aquestes fotografies les he fetes utilitzant una càmera de videoconferències acoblada a un telescopi, si vols saber com ho vaig fer, polsa aquí.
Si vols conèixer les respostes a les preguntes plantejades a dalt, mira cap al final d'aquesta pàgina, o polsa als enllaços que s'indiquen a cada pregunta.
Ordre de caiguda;
Deduir en quin ordre es van produir els impactes contra la Lluna pot convertir-se en un passatemps. Si ens fixem bé en la fotografia podem deduir que alguns craters solament es van poder produir abans o després que un altre. Això es pot veure perfectament quan un crater solapa a un altre com pot fer-ho una petjada sobre una altra a la sorra mullada. En aquest cas els dos craters tenen que estar en contacte. També podem deduir l'edat relativa (qui va caure abans que l'altre) observant les ejeccions (pols i fragments) que es produeixen amb l'impacte. Si aquestes ejeccions cobreixen un crater, per força aquest crater té que ser anterior a la caiguda del cos que va escampar aquestes runes.
Basant-nos en el que he escrit abans anem a analitzar la fotografia. Com pots comprovar els números no estan disposats de forma ordenada ni responen a cap ordre de caiguda. La cosa quedaria més o menys així:
-Fixa't que el crater número 4 (Walter) ha "envaït" al cràter número 1 (Deslandres), per tant 4 és posterior a 1; "1 té que ser anterior a 4 per a poder ésser solapat". Si vols continua ordenant-los, però si veus que és molt complicat mira la solució una mica més ensota.
Ordre de més a menys edat relativa:
Els he dividit en dos grups perquè no puc relacionar-los a tots alhora, si us heu trencat el cap per a relacionar-los tots, disculpeu-me, però potser heu arribat a una resposta més bona que la meva.
Grup 1;
1 (Deslandres)-4 (Walter)-???
Grup 2;
3(Sasserides)-8 (Saussure)-6(Orontius)-10-???
Grup 1;
Tampoc podem conèixer quina relació tenen aquests craters amb els cràters de més ensota, perquè no estan en contacte, per això he fet una altra llista:
Grup 2;
3(Sasserides)-8 (Saussure)-6(Orontius)-10-???
13 es va produir després de la formació de 10, però no podem saber si és anterior o posterior a la resta d'impactes, per això no l'incloc a la llista.
5 és anterior a 9 (Miller). 7 (Nasireddin) és posterior a 9 (Miller, per tant també a 5) i a 2 (Huggins), però no podem conèixer qui es va formar abans; 5-2-9?, 2-5-9?, 5-9-2?. 14 es va formar després de 9 (Miller) i dona la sensació que també ho va fer després de 7. Tots els craters que apareixen en interior d'un crater més gran a la força són més joves.
Bé, com pots comprovar, això de datar relativament els impactes és una mica complicat i no sempre és possible. Lo interesant és arribar a la conclusió que a partir d'una fotografia podem deduir algunes coses de la histora d'un altre cos celeste. Arriscant-me podria dir que el crater nº 4 (Walter, que té uns 135 km. de diàmetre) té una forma lleugerament quadrada degut, probablement a algun sistema de falles lunars que han imposat aquesta forma, en igual que el Meteor Crater d'Arizona, que també presenta una forma quadrada degut a un sistema de falles.
Polsa aquí i tornarnàs a la pregunta 1
Segurament un asteroide es va fragmentar poc abans de precipitar-se sobre la superfície lunar, potser degut a les forces de marea. Aquests dos fragments van xocar contra la superfície amb tan sols uns segons de diferència, amb una inclinació menor de 15º, potser inferior als 5º. Ja que es va tractar d'un impacte rasant, i no molt violent, els craters tenen forma el·líptica (com un cercle aixafat) i no molt grans, amb prou feina arriben als 10 km. Es tracta dels craters Messier i Messier A.
Podem imaginar-nos aquest fenomen com quan un atleta que realitza un salt de longitud expulsa la sorra cap endavant, després de caure sobre aquesta, o com quan llencem aigua amb la mà a algú a la platja o a la piscina utilitzant el palmell de la mà. A l'animació he intentat representar com va poder ser aquest xoc. Potser va ser bastant diferent a com ho he representat, o es va produir durant la nit lunar, però ajuda a comprèndrer com va poder succeir.
També es va tractar d'un impacte violent, pel pic central, i per la gran quantitat de material expulsat. A més aquest material rodeja pràcticament per igual al crater (malgrat que a la fotografia no es pugui apreciar). Quan un impacte es produeix quasi vertical a la superfície, el material expulsat es reparteix uniformement al voltant del crater, però quan l'impacte és més rasant es formen ventalls de material en la direcció contraria a la que s'aproximava el meteorit, per tant Tycho es va formar per un impacte perpendicular. Compara la forma en la que el material s'ha repartit amb la fotografia dels craters Messier i Messier A.
Aquestes són algunes de les conclusions que podem extraure observant aquesta fotografia, proba a descobrir-ne d'altres. Sobre la superfície lunar podem veure coses curioses com les que apareixen a la fotografia. Aquests punts que veiem, acompanyats d'una gran cua, són craters d'impacte originats per un xoc rasant a la superfície de 2 fragments d'un asteroide. Potser aquest cos es va fragmentar poc abans de caure. 
En aquesta animació he intentat reproduir com va poder originar-se aquesta parella de craters i la cua de "runes" deixades per l'impacte.
Polsa aquí i tornaràs a la pregunta 2Tycho és un dels impactes més recents que han caigut sobre la Lluna. Els materials expulsats per l'impacte s'estenen per més de mitja Lluna. Hem de tenir en compte que la gravetat a la Lluna és l'equivalent a 1/6 la gravetat terrestre, pel que els materials poden estendre's sobre una zona molt més extensa que si l'impacte s'hagués produít sobre la superfície terrestre. També hem de tenir en compte que no hi ha atmosfera tal com la coneixem a la Terra, pel que aquests materials no es veuen frenats per la fricció amb ella.
Fixa't que les restes de l'impacte, o ejeccions, s'estenen en quasi totes les direccions cobrint una gran quantitat de craters, pel que a la força aquests craters han de ser més antics que Tycho. En concret la majoria de craters d'aquesta zona tenen més de 3. 600 milions d'anys i Tycho amb prou feina si té 98 milions d'anys.
Pàgina creada per Antonio Hernàndez al desembre de 2001.
Si vols utilitzar text o fotos fetes per mi, inclou una referència o un enllaç a la meva pàgina. Gràcies.